festa_innovacio01
Avui hem anat a una festa. Era mig matí quan hem rebut un whatsapp. La Diputació de Barcelona feia una convocatòria a mitjans de comunicació per presentar l’acord entre aquesta institució pública i el projecte Escola Nova 21. “Aquesta és la nostra!” hem pensat, “per fi podem anar a preguntar a una administració pública tot l’arsenal de preguntes que fa temps que ens inquieten i de les quals encara no hem obtingut una resposta oficial!”

 

Els whatsapps han volat com la pólvora. “Qui pot anar?” “Jo no puc, sóc fora de Barcelona. Però tinc mooooolts interrogants… A veure si podeu anar i ens feu un resum!!” “Es avui? Impossible” “Lloc i hora?” “La pàgina de la Dipu no funciona.” “Ja! És a les 16 hores a Rambla de Catalunya 126.” “Miro de muntar-m’ho. Les nenes tenen música. A veure si alguna mare les pot acompanyar.” “Jo ja m’he pogut organitzar amb els nens!” “Jo també!” “Visca! Ja explicareu!”

 

15.30 clavades, el whatsapp torna a treure foc, aquest cop a l’autobús. “Ja he sortit de la feina! Has pensat alguna pregunta?” “La primera: Exactament com heu pensat argumentar a la comunitat educativa que fa anys que es mobilitza contra la desinversió estructural en l’educació pública que, de sobte, sí hi ha diners públics per a un projecte d’iniciativa privada?” “Jo en tinc una altra boníssima: Davant una demanda social tan evident pel que fa a la innovació educativa, per què les administracions públiques han estat incapaces de detectar aquesta necessitat i han estat incapaces de liderar un projecte de política pública per tothom?”. Molt bé! Ja teníem un parell de bones preguntes i, com que segur que estava ple de mitjans professionals que farien altres preguntes punyents, incisives, amb vocació informativa de la del periodisme de debò, hem pensat que ja complementarien ells, els professionals del periodisme, els nostres interrogants.

 

Hem arribat a la Dipu. Sortosament no ens han demanat acreditació ni referències. No estàvem segures de si “la revista de l’escola” era una acreditació amb prou garanties per a entrar. El cert és que es respirava un ambient distés, relaxat, optimista, fins i tot, feliç. Semblava com si tothom es conegués. Menys nosaltres, és clar. “Mira! La que porta els temes d’educació a Catalunya Ràdio!”. “I cinc càmeres!” “Hi ha expectació, està clar!”

 

Ens hem col·locat allí on ens semblava que molestàvem menys. Al cap i a la fi, veníem d’un mitjà poc convencional i el millor era deixar la feina seriosa per als experts.

 

Ha començat la roda de premsa. Primer ha parlat l’amfitriona, la Mercè Conesa, presidenta de la Dipu, pletòrica d’anunciar que la Dipu també se sumava al tsunami educatiu de l’escola avançada engegat per Escola Nova XXI col·laborant perquè el món local també s’hi pugui sumar i perquè gairebé totes les escoles que han sol·licitat participar al projecte, ho puguin fer. “Com deia la consellera l’altre dia, si les escoles estan per preparar els nostres fills per entrar al mercat de treball, nosaltres també hem de ser-hi.” Ens disculpareu perquè la cita és aproximada. No som periodistes professionals i se’ns ha passat anotar-ho curosament. La idea, però, s’entén no? Escola = mercat de treball. Després ha parlat l’Eduard Vallory, director del programa Escola Nova 21, anunciant la bona nova que el selecte club dels participants del projecte podia ser una mica més ampli gràcies a la col·laboració de la Dipu. En Rafael Homet, diputat d’Educació, ha fet la intervenció de rigor per donar la pàtina tècnica a aquest gran anunci polític que ens acabaven de fer.

 

Els mitjans de comunicació com a símptoma

 

No havien donat ni una xifra quan ha arribat el torn de preguntes. Primera pregunta. No recordem el mitjà que l’ha feta, perdoneu. “De quina xifra estem parlant respecte a aquesta participació de la Diputació?”. Bona pregunta sí! “Bé, la Diputació col·laborarà amb els seus tècnics i aportant uns 150.000 euros”. Ens disculpareu novament. La cita torna a ser aproximada degut al nostre amateurisme periodístic. Però per això teníem allí als professionals que, de ben segur, els preguntarien immediatament, per exemple, com s’explica que la Diputació de Barcelona faci una aportació econòmica pràcticament idèntica a la que dedica anualment la Generalitat de Catalunya en formació permanent del professorat, de TOT el professorat públic de Catalunya. O preguntarien si no és una mica estrany que els funcionaris de la Dipu treballin per a EduCaixa, la Fundació Jaume Bofill i la UOC.

 

Doncs no. Resulta que els periodistes no han caigut en fer aquestes preguntes. Realment era més important saber “Quan fareu públiques les 30 escoles escollides?” “La Diputació de Tarragona també se sumarà al projecte?” “Però llavors han entrat 200 escoles o 400? Ens ho podeu aclarir?”

 

I llavors ens ha tocat a nosaltres. Bé, no ens ha tocat exactament. Estàvem nervioses, dubtoses i a una zona on no mirava ningú (sembla que ens havíem col·locat sense saber-ho a la grada de VIPS i tuitaires que retransmetien en directe la bona nova). Però, sí! Hem alçat una mica la veu i hem pogut preguntar. Ens hem decantat per la segona pregunta ja que realment dedicar els 150.000 euros que la Dipu acaba de trobar a beques menjador, beques acadèmiques, calefaccions d’escoles i instituts, personal de reforç, traductors per a famílies d’immigrants de manera que les tutories no les tradueixin els seus fills o la formació permanent que cada any es paguen els mestres de la seva butxaca, i tal i qual, potser era poc realista.

 

Així doncs, l’hem llançada. “Davant una demanda social tan evident pel que fa a la innovació educativa, per què les administracions públiques han estat incapaces de detectar aquesta necessitat i han estat incapaces de liderar elles un projecte de política pública per tothom?” Bé, potser no ha quedat sintàcticament tant ben armada, però ja ho sabeu, no som periodistes. La Mercè Conesa ha esborrat el somriure de la cara i s’ha posat nerviosa, ai perdó, seriosa! Amablement seriosa. “La Dipu fa temps que col·labora des del territori i el món local amb les escoles i l’educació, amb plans de dinamització que treballen l’entorn, el paisatge, el patrimoni local… però ara a més tenim l’oportunitat de col·laborar en un pla d’innovació general i els consensos socials que un projecte com Escola Nova 21 ha generat.” Cita aproximada, sorry again. La Conesa s’ha passat una miqueta i en Vallory ha volgut puntualitzar. “Tenim molt clar no podem confondre causa i efecte. El projecte Escola Nova 21 és la conseqüència de molts agents que volen el canvi, no és la causa.” Gràcies, Vallory, per aclarir-nos que la renovació pedagògica no és patrimoni de La Caixa. En Ferrer i Guàrdia, les escoles noves municipals de la dècada de 1910, les associacions de mestres i un llarg etcètera us ho agrairan. En Vallory, tanmateix, ha oblidat explicar que la gran innovació de la innovació d’Escola Nova 21 és la despolitització de l’educació. Ni democràcia, ni igualtat d’oportunitats, ni transformació social. Aquestes paraules no han sonat a la roda de premsa.

festa_innovacio02

La nostra ha estat la darrera pregunta. S’ha aixecat la sessió i ràpidament una dona ha vingut a preguntar-nos de quin mitjà érem. “Som de la revista de l’escola”, hem dit. “Aaaah! D’una escola!” ha exclamat amablement i alleugerida.

 

Els no titulars que no veurem demà

 

No sabem els titulars que d’aquesta notícia veureu demà. Però si nosaltres els poguéssim escollir, en tenim unes quantes propostes: “EduCaixa i la Fundació Bofill acaparen l’externalització de la política educativa a Catalunya”, “La Diputació se suma a l’externalització del reciclatge dels professors públics”, “La Generalitat de Catalunya gasta en formació permanent del professorat el mateix que la Diputació de Barcelona inverteix en un projecte de La Caixa”, and so on.

 

I fins aquí arriba la nostra crònica. No ens hem pogut quedar a les copes. Havíem de tornar a corre cuita a buscar els nens a l’escola i a música. Ja ens assabentarem per la premsa de com ha acabat la festa.